El que no podíem imaginar és que aquesta “batalla” per la clàusula IRPH arribés a l’extrem que un despatx d’advocats interposés una querella per un suposat delicte de prevaricació judicial contra cinc magistrats de la Secció 15ª de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb motiu de la seva sentència de 24 de abril de 2020 (nº 634/2020), que declara la validesa de l’IRPH Caixes.
Val a dir que aquesta querella ja ha estat inadmesa per la Sala de lo Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per absolutament infundada, i ha comportat la imposició d’una multa per vulneració de les regles de la bona fe processal i abús de dret, ja que la Sala aprecia que s’ha instrumentalitzat de manera intolerable el procés penal, fent referència expressa a la “tendenciosa” difusió pública de l’acció penal interposada per part del querellant.
A més, es dona la paradoxa que un dels magistrats querellats és precisament el jutge que va plantejar la qüestió prejudicial al TJUE que va donar lloc a la sentència de 14 de març de 2013 (cas Mohamed Aziz), la qual va obligar al legislador espanyol a modificar les lleis processals per a permetre que a l’execució hipotecària el deutor executat pogués oposar-se al·legant l’existència de clàusules abusives.
No es tracta d’una “querella catalana”, doncs s’han interposat querelles contra altres magistrats d’altres Audiències Provincials que també han declarat la validesa de l’ IRPH Caixes.
Ironies a part, i deixant al marge la improcedència de la interposició de querelles per resoldre la controvèrsia jurídica que s’ha generat a l’entorn de l’IRPH, el que és indiscutible és que el consumidor es troba davant d’una absoluta inseguretat jurídica, ja que els tribunals estant dictant resolucions disperses, que es poden resumir en tres criteris:
- la majoria consideren que l’IRPH Caixes és vàlid, podent destacar, a més de l’esmentada sentència de l’AP de Barcelona, la de Cantàbria (3/03/2020 de la Secció 2ª), la de Sevilla (23/04/2020 de la Secció 5ª), la d’Alacant (30/04/2020 de la Secció 8ª), i la de Madrid (22/05/2020 de la Secció 28ª);
- les que consideren que l’IRPH Caixes és nul, però el substitueixen per l’IRPH Entitats, com la de Girona (6/07/2020 de la Secció 1ª), i la de Tarragona (11/03/2020 de la Secció1ª);
- i les que consideren que tant l’IRPH Caixes com l’IRPH Entitats són nuls, i el substitueixen per l’Euribor, com la d’Àlaba (14/05/2020 de la Secció 1ª) i la de Màlaga (18/03/2020 de la secció 6ª).
Davant d’aquesta “disbauxa”, crec que hem de celebrar que el magistrat del Jutjat de 1ª Instància nº 38 de Barcelona, que va plantejar la qüestió prejudicial que va donar lloc a la STJUE de 3 de març, hagi anunciat que està reconsiderant el sotmetiment de noves peticions concretes al TJUE, doncs entén que la mencionada sentència no ha ofert informació suficient per resoldre l’assumpte que està coneixent, ja que se segueixen suscitant dubtes respecte a la interpretació de l’abast del control de transparència, i de les conseqüències aplicables si resulta insuficient la informació facilitada al consumidor. I és que el nucli del problema és, precisament, determinar quina és la informació que s’ha d’haver proporcionat al consumidor quan va contractar el seu préstec hipotecari referenciant l’interès remuneratori variable a l’índex IRPH.
El TJUE va indicar que els tribunals nacionals han de valorar en cada cas concret el caràcter clar i comprensible de la clàusula contractual, no sols des d’un pla formal i gramatical, sinó que ha de permetre que el consumidor mig, normalment informat i raonablement atent i perspicaç, estigui en condicions de comprendre el funcionament concret de la manera de calcular el tipus d’interès i valorar les conseqüències econòmiques de la clàusula sobre les seves obligacions financeres. No obstant, als apartats 53, 54 i 55 de la sentència dóna a entendre que, com l’lRPH estava publicat a les Circulars del Banc d’Espanya, la informació era assequible al consumidor.
Al mateix temps afegeix que s’ha de tenir en compte la informació subministrada al consumidor sobre l’evolució de l’índex durant el passat. És evident que aquesta informació no es proporcionava als consumidors, i defensar que la podrien haver adquirit amb la informació difosa pel Banc d’Espanya, o bé per la publicació mensual al BOE, com s’indica en alguna sentència, crec que suposa desconèixer la situació real del consumidor.
El TJUE, a la sentència de 9 de juliol de 2020, relativa als contractes de novació que es van signar amb motiu de les clàusules terra, torna a recordar que l’element primordial és l’abast de la informació que l’entitat financera devia proporcionar al consumidor abans de signar aquestes novacions.
En definitiva, confiem que el TJUE sigui més explícit al resoldre la nova qüestió prejudicial que se li plantegi sobre la clàusula IRPH.