La nuesa de la cassació autonòmica
El seu estil senzill la va catapultar a la fama. I des d’aquesta talaia va aprofitar per a difondre la seva particular filosofia de vida. En la seva opinió, la qual cosa feia que una dona fora única no era la roba sinó la seva personalitat. “No és l’aparença, és l’essència” repetia a tot aquell que la volgués escoltar.
Això mateix ha vingut a dir el Tribunal Constitucional en la seva sentència del novembre passat que salva la cassació autonòmica en l’ordre contenciós-administratiu (“C-A”) (STC de 29.11.2018). El TC lamenta la incertesa que han generat les deficiències de la seva regulació, però entén que aquesta situació no travessa la línia vermella de la inconstitucionalitat. Bàsicament, el TC entén que la regulació d’aquest recurs és pobre, però que l’actual organització dels TSJ els permet assumir la missió encomanada pel legislador. Malgrat l’aparença d’una regulació inconclusa, l’essència del recurs està present en la llei. No és l’aparença, és l’essència.
La reforma de la Llei de jurisdicció C-A de 2015 va introduir un nou sistema de cassació, basat exclusivament en l’interès cassacional objectiu. La cassació davant el Tribunal Suprem quedava ben regulada, però la cassació autonòmica no. L’art. 86.3 de la llei reconeixia el recurs fundat en infracció de normes autonòmiques i atribuïa la seva resolució a una secció especial de la sala contenciosa administrativa dels TSJ. Però, per un descuit del legislador, la llei no va desenvolupar la seva regulació. El recurs naixia orfe de procediment i objecte i sense regles per a la formació de la secció especial.
Com és normal, aquesta anomalia va deixar perplexos als Tribunals Superiors de Justícia. La reunió dels presidents d’aquestes Sales no va permetre arribar a un acord unitari, així que cadascú va fer de la seva capa una casaca.
El TSJ de Catalunya ha establert que pot interposar-se recurs de cassació autonòmic enfront de les sentències dictades en única instància pels jutjats contenciosos administratius que presentin interès cassacional objectiu. No obstant això, sosté que no cap aquest recurs enfront de les resolucions dictades per les sales dels TSJ. L’argument de fons és que cap secció del TSJ és superior a les altres. De fet, no tindria sentit que una “secció especial” (generalista) revisés el criteri jurídic fixat per les diferents seccions especialitzades.
En una línia similar es mouen els TSJ d’Extremadura i La Rioja, que han declarat la inexistència del recurs de cassació autonòmica enfront de les sentències de les seves sales.
En l’altre extrem es troben els TSJ més “garantistes”: Astúries, Cantàbria i Aragó. Aquests van admetre sense majors problemes que cap la cassació autonòmica enfront de tota mena de sentències i que, com a procediment, havien d’aplicar-se per analogia les regles del recurs estatal.
En el mitjà es trobaria el bloc majoritari (anomenem-lo possibilista), liderat des del primer moment pel TSJ de Madrid. Aquests tribunals admeten plenament la cassació autonòmica respecte a les sentències dictades en única instància pels jutjats C-A en els mateixos supòsits establerts en la regulació del recurs de cassació estatal davant el Tribunal Suprem. A més, admeten que és possible recórrer en cassació les resolucions de la sala C-A del TSJ quan existeixin criteris contradictoris entre sentències de la pròpia sala. És a dir, admeten la cassació enfront d’aquestes resolucions, però restringeixen l’apreciació de l’interès cassacional objectiu a les situacions en les quals resulta necessària la unificació de doctrina.
En aquest context jurisprudencial, la cassació autonòmica es presenta com un recurs asimètric i sense regulació real. Els ciutadans tenen major o menor accés a la cassació en funció de la seva comunitat de residència. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional s’esperava com a aigua de maig. I la seva fonamentació, encara que no és tot el contundent que alguns haguéssim desitjat, marca el camí per a sortir del laberint.
El tribunal de Castilla-la Mancha va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la base que la regulació de la cassació autonòmica vulnerava la Constitució en diversos punts. Jo em centraré en els dos primers: (i) considerava que la llei mancava del rang de llei orgànica exigit per a crear una secció especial dins del TSJ i (ii) que les deficiències en la regulació vulneraven el principi de seguretat jurídica. En particular, l’escrit del TSJ retreia, de forma metafòrica, que “la institució creada apareix nua, sense la vestidura necessària”.
No obstant això, el Tribunal Constitucional rebutja tots els arguments d’inconstitucionalitat. Respecte al primer retret, el TC declara que la “secció especial” que ha de resoldre el recurs de cassació autonòmic no és un nou “òrgan” judicial, sinó una mera divisió funcional de la sala del TSJ ja existent. En conseqüència, no operaria la reserva de llei orgànica. Respecte al segon retret, el Constitucional entén que les àmplies llacunes de la llei generen problemes interpretatius, però no presenten el “alt grau d’indeterminació” que exigeix la doctrina del tribunal per a generar inseguretat jurídica. I el tribunal afegeix que aquestes llacunes poden suplir-se mitjançant l’analogia i la integració amb altres normes de l’ordenament.
Però per a mi, el passatge més interessant de la sentència és el que validar el raonament de l’advocat de l’Estat que afirma que l’art. 86.3 LJCA és “susceptible d’interpretació harmònica amb la regulació (…) del recurs de cassació davant el Tribunal Suprem; preceptes que podran aplicar-se ‘mutatis mutandis’ al recurs de cassació per vulneració de normativa autonòmica”. El raonament del TC avala les línies seguides pel bloc garantista i el possibilista (amb perdó de l’expressió). Diu tot el que pot dir per a no sortir de l’esfera constitucional i ficar-se en la legalitat ordinària.
Al contrari que en la rondalla de Andersen, el Tribunal Constitucional diu que aquí l’emperador no està nu. Almenys, no del tot. És veritat que el seu vestit nou és garrepa en tela i abusa innecessàriament de les transparències. Però, com bé sap Coco Chanel, no són necessaris els teixits pomposos perquè un vestit compleixi la seva funció. La pell també pot ser alta costura. El pronunciament del Tribunal Constitucional hauria de fer reflexionar al TSJ de Catalunya i als altres que no veien possible que la cassació autonòmica aixequés el vol.
“Si vas néixer sense ales, no facis res per a evitar que creixin”, va dir la modista francesa en una altra de les seves cites més cèlebres. Per una anomalia en la tramitació de la llei, la cassació autonòmica va néixer sense ales. Però la majoria dels TSJ estan permetent que creixin. El més raonable seria que nostre TSJ modifiqués el seu criteri. A l’espera que el legislador rectifiqui el seu error, la llei actual conté els elements mínims necessaris per a reconèixer l’existència de la cassació enfront de les sentències dels TSJ. No és l’aparença, és l’essència.